Antoni Serra, la ploma i el capell

S'està fent de nit.A l'hora prevista ens espera a la cantonada del carrer on hi ha casa seva, per si de cas no sabem trobar-la. Sota la vaporosa llum d'un fanal solitari i envellit, sembla all. que realment és, un home antic perdut en un món que no és el seu, un personatge peculiar sorgit d'una novel·la detectivesca de final del selge XIX o principi del XX, amb la barba blanca correctament arreglada i retallada amb cura i el capell d'ala ampla encastat sobre el cap només fins on és recomanable segons els experts, ni massa endins ni massa tret. La mirada vidriosa i càlida de sempre, fruit d'uns ulls cels i petits que han contemplat molts de cap al tard, escruta l'horitzó a la recerca de l'hora màgica o de la paraula precisa. El capvespre ho és, una hora màgica. El lloc, ben davant de la plaça de l'església de Sant Marçal, a Sa Cabaneta, sembla ben escollit i és ben encisador. En qualsevol cas, mentre està esperant la nostra arribada, ha adoptat un posat que dóna a entendre que és a punt de fer un discurs memorable i tal vegada definitiu, insuperable. Sublim.Per. no el farà. N'Antoni no és aixi. És més que això.